afonica_coraliemartin_v2

(a)fònica

És un programa de relats, d’històries reals, sense comentaris.
Les veus poc escoltades de dones i homes que viuen sobre la terra.

Capítol especial : Recital de poetes

Alçar les mans, aquestes, brutes
Recital de poetes dels setanta i d’ara

Part 4 : Maria Mercè Marçal

Recital poètic comissariat per Sònia Moll i Heura Marçal amb les poetes Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera i Mireia Calafell, que recitaran textos propis i de Maria Beneyto, Maria Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona, amb l’acompanyament musical al violoncel de Laura Sanz que interpretarà els Preludis de Sofia Gubaidúlina i les melodies d'Hildegarda de Bingen. 

Presa de so, muntatge : Coralie Martin

Gravat en octubre 2019

Posada en línia : Novembre 2019

Preludi 4

Maria Cabrera recita Si el mar tingués baranes, de Maria-Mercè Marçal

Si o mar tivera barandas...

Rosalía de Castro

 

Si el mar tingués baranes

i el tomb del cel mollons

prou sabria on cercar-te,

mes no hi vindria, no.

 

Si pogués posar en gàbia

el plomatge del foc.

Si el vent tingués andanes,

brides i estrep el cor.

 

Si pogués alçar tanques

al jardí de l'amor,

prou sabria on cercar-te,

mes no hi vindria, no.

 

No ho sents? S’obren les portes,

portes i porticons,

La pluja trenca ribes,

finestres i balcons!

 

I és aquí on jo et cerco,

no sé per què ni com,

dins la nit esmolada,

com la tempesta el torb.

 

Pel mar sense baranes,

pel cel sense mollons.

 

Maria Cabrera Cançó dels dies de cada dia

 

demà i la primavera

demà tres oceans

demà mar i muntanya

demà l’hivern sencer

vindré i farà pujada

vindré i tu no hi seràs

seré un grapat de lletres

que no saps pronunciar

vindré amb l’abecedari

i passaràs de llarg

seré un ramat de cabres

pujant pel camí ral

demà portes tancades

demà i els llençols bruts

vindré amb l’ombra molt llarga

vindré i no hi seràs tu

demà me’n vaig de casa

demà l’avern encès

demà seré trenc d’alba

em giro i ja no hi ets

demà la bèstia rara

i jo de cos present

demà muts i a la gàbia

demà noi re de re

demà farem conversa

beguts de cinc a set

demà serem persones

demà de cinc a set

demà seràs memòria

demà seràs ahir

i entre les meves fotos

un record que no hi é

passejo per la vora

del teu retrat lleuger

demà escampem la boira

demà noi re de re

demà serà l’albada

tu i jo de cos present

i a la cantonada

no hi ha cap bar obert

demà seràs la jungla

i jo un ullal ardent

demà tu fet de branques

i el meu cor fet de dents

demà ni amors ni odis

demà tu ja no hi ets

i a la cantonada

escombren els carrers.

 

Mireia Calafell recita Maternitat de Maria-Mercè Marçal

A l’Heura, a contra llei d’un vers de Sylvia Plath

 

Des del principi no ha estat moneda fàcil
el teu riure. Quin pop
te n’ofegà l’esclat en el bressol?
Les guerres, ja ho sé prou, no són alegres.
I potser no he sabut, en terra de ningú,
plantar jardins oberts per als teus ulls...
Ni treva, ni quarters,
ni mapes coneguts, ni l’enemic amb rostre...
I tu menges, dissolta
en el meu pa, la guerra,
liquada en els meus ossos
i fosa dins la sang
que s’agleva en amor
difícil cap a tu.

Mireia Calafell Requisit

Ariadna Bertran recita Cançó de fer camí  de Maria-Mercè Marçal

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes, a desdir!

Anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.

 

Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

 

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

 

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

 

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s’escamparà la vida

com una dansa vegetal.

 

Dins la pell de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit. 

 

 

Ariadna Bertran Caza de grandes

A Silvia Federici

 

Éramos más grandes

porque aún no nos habían arrancado

tantas partes.

 

Hay que dividir lo grande

para vencerlo.

 

Nos dijeron: “no eres el agua

no eres el viento

no eres la piedra caliente un día seco

ni la raíz que abraza a la tierra

como si de ello su vida dependiera

no eres el pájaro que tiembla

no eres la hoja que deja de ser hoja

para ser, de nuevo, tierra,

no, no eres la tierra”,

nos dijeron.

 

Y, así,

pequeñas, pequeñas, pequeñas.

 

Nos dijeron: “no eres

las estrellas,

no eres tampoco el húmedo cántaro de la noche

volcado sobre el tiempo,

no eres el tiempo,

el sol y la luna no son de tu familia”,

nos dijeron

“qué magia ni qué niño muerto”,

“astros y satélites

materia obediente,

como tú, sí, obedecen

leyes predecibles,

sordas, mudas”,

nos dijeron “el sol y la luna no os escuchan,

solo lo que tiene orejas escucha,

solo lo que tiene explicación existe,

solo hay una explicación, la nuestra,

y os la daremos

cuando podáis entenderla, pequeñas,

pequeñas, pequeñas.”

 

Nos dijeron: “tampoco

eres más de una, es decir, no eres

tus vecinas, tus primas, tus tías

ni ninguna de tus compañeras”.

Nos dijeron: “desconfía

de las otras mujeres, quieren

quedarse con lo tuyo, lo que no se es

pero sí se tiene. Lo tuyo. No de ellas.”

 

Y, así,

pequeñas, pequeñas, pequeñas.

 

Para que ocupáramos aún menos espacio,

nos dijeron: “no eres tu vientre

y tampoco, cada treinta y dos días, su ofrenda”.

Nos dijeron: “no eres tus tobillos flexibles

ni el blando de dentro de los codos

ni el bello césped de las pantorrillas”.

“No eres la médula que te ata a la vida.”

“No eres tu cuerpo, pero te dejaremos 

tenerlo

con la condición de que se parezca a… esto.”

 

Y, así,

pequeñas, pequeñas, pequeñas.

 

No quemaron brujas en la hoguera.

Quemaron el ser cuerpo, el ser tribu, el ser tierra, el ser estrella.

Quemaron la grandeza

de existir

unidas y completas.

 

Llamaron Edad Moderna

a los siglos en que centenares de miles

de mujeres murieron en la hoguera;

a los siglos en que continentes enteros

fueron arrebatados de su tierra;

lo llaman, aún, Edad Moderna

descubrimiento de América

capitalismo primigenio

racionalismo cartesiano

método científico

 

pero recuerda, recuerda

que fuimos grandes

antes de que nos arrancaran

en la mal llamada Edad Moderna

tantas

partes.

 

Capítol especial : Recital de poetes

Alçar les mans, aquestes, brutes
Recital de poetes dels setanta i d’ara

Part 3 : Maria Cinta Montagut

Recital poètic comissariat per Sònia Moll i Heura Marçal amb les poetes Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera i Mireia Calafell, que recitaran textos propis i de Maria Beneyto, Maria Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona, amb l’acompanyament musical al violoncel de Laura Sanz que interpretarà els Preludis de Sofia Gubaidúlina i les melodies d'Hildegarda de Bingen. 

Presa de so, muntatge : Coralie Martin

Gravat en octubre 2019

Posada en línia : Novembre 2019

Preludi 3

MireiaCalafell recita Todos los cuerpos no son tu cuerpo , de Maria Cinta Montagut

Todos los cuerpos no son tu cuerpo
aunque sean hermosos
aunque lleven la luz y el mar en su cintura
y en su sexo escondido lleven tantos deseos.
Pero no son tu cuerpo.
Estas tardes sin límite
sin el frescor alado del invierno
pensar tu cuerpo adormece las horas
y acompaña el silencio del tiempo como fiebre.
Los cuerpos incendiados
que llevan tras de sí pendientes tantos ojos
nunca serán
y antes nunca han sido.

Teoría del silencio, 1997

Mireia Calafell No és veritat

Maria Cinta Montagut Vivir, per Ariadna Bertran

Vivre est un visage qui manque.

Hélène Dorion

Vivir

es comprender el cuerpo que habitamos,

conocer el complejo de sus ríos internos,

el fluir de sus aguas hacia el mar

de otro cuerpo,

 

de otras horas y días,

 

de otro azar.

Vivir

es la aventura secreta de descubrir el mundo

que se esconde en las últimas células

en el cuarto que te inventa de noche

cuando atraviesas el muro que te impide

ser otro cuerpo,

 

otras horas y días,

 

otro azar.

Vivir

es la palabra y su espejo.

 

 

Ariadna Bertran Soy como un inmenso país

 "Soy como un inmenso país

[...] donde mi vida y yo somos libres

y no hay llaves en las puertas."

Gioconda Belli

 

Soy como un inmenso país

que celebra el final de un largo

estado de sitio.

Músculos que no se escribían cartas

desde hace años, se encuentran

hablando dialectos distintos

de la misma lengua.

Torpes, se medio abrazan,

incómodos aún,

y salen músicxs a las plazas

y hormonas algo menos despechadas,

y mi pelo son guirnaldas

y mi vello son guirnaldas

que giran al son de las campanas ventrículas.

Mensajeras corren por mis nervios:

"¡se acabó la dictadura del miedo!",

"¡se acabó la hambruna de la rabia!".

 

Caen, caen los espejos

de las copas de los árboles

y llueve dentro de mí

y los camiones apartan las losas de en medio

de las carreteras

y pasan sin esfuerzo.

Se enciende la luz en las fábricas.

 

Soy como un inmenso país

fértil en la tragedia y la alegría.

 

Los cines en reposición continua

replantean

una programación más acorde

con los nuevos tiempos. La radio

aprende nuevas músicas

que contienen silencios.

La obra megalomaníaca incompleta

que fue mi coxis, deja

de contarse tan vacía.

 

Todas las Adrianas que pueblan mi presente

dejan

de gritar pasado siempre,

de comer futuro a tientas

y me miran

y se sientan.

 

Y detrás de los bosques, y detrás de las ciénagas,

y de los acantilados donde la bondad despeña,

detrás de los ríos que se abren como lagos

en la boca de mares calientes,

más allá de las sierras velluditas y sus cuevas,

en el centro de mi tierra,

ese árbol de la vida cuya fruta

nunca estuvo prohibida

me entrega,

al fin,

todas sus semillas.

Maria Cinta Montagut Bajo la lluvia insomne, per Maria Cabrera

Bajo la lluvia insomne

pasan paraguas ciegos,

pasan niños sin nombre,

y los tranvías se acumulan.

Bajo la lluvia

la ciudad se vacía de rumores

y cede a la escritura.

También las palabras se humeceden

y no sirven

para decir, para nombrar,

para llamar, para sobrevivir.

 

Maria Cabrera Disposició natural

El vent inclina els arbres

com la set les persones.

Els marbres de les barres

dels bars de Barcelona

suporten aquest pes:

el pes de les persones

inclinades per l’ànsia

el pes de tot el vent

que fora de les cases

fa xerricar xarneres

pentina les acàcies

i a sota de les rambles

per dins les clavegueres

inquieta i mou les rates.

 

 

Maria Cinta Montagut Ya no tiemblan los vidrios

 

Alba Camarasa He imaginat com queien

Capítol especial : Recital de poetes

Alçar les mans, aquestes, brutes
Recital de poetes dels setanta i d’ara

Part 2 : Marta Pessarrodona

Recital poètic comissariat per Sònia Moll i Heura Marçal amb les poetes Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera i Mireia Calafell, que recitaran textos propis i de Maria Beneyto, Maria Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona, amb l’acompanyament musical al violoncel de Laura Sanz que interpretarà els Preludis de Sofia Gubaidúlina i les melodies d'Hildegarda de Bingen. 

Presa de so, muntatge : Coralie Martin

Gravat en octubre 2019

Posada en línia : Novembre 2019

Preludi 2

Ariadna Bertran  recita Carnet d’identitat: febrer 1969 de Marta Pessarrodona

Quan hagi passat aquest temps, 

i la història se n'apropiï, 

espero trobar-me ben lluny 

–cremades totes les naus 

que temptin al retorn. 

Deixaré, ja refets, 

els patriotes d'ofici. 

M’instal·laré de pròfug 

–ofici sempre poètic. 

Llegiré, de tant en tant, 

els diaris i m'esgarrifaré 

de veure noves tempestes.

     Aquí, probablement, naixeran 

nous calbs que detentaran, 

en nom d'antics i perillosos 

càrrecs subterranis, 

les més pròsperes gerències. 

I els polemistes, que quan 

no tenen tema l'inventen. 

No voldré saber res 

dels qui xuclen dels monopolis: 

els deixaré tots sols 

la feina de salvar-nos. 

Ja ho he dit: 

llegiré els diaris, vell, 

allunyat, sense cap 

temptació possible. 

Ariadna Bertran Érase una vez un mundo

Érase una vez un mundo

Érase una vez

un mundo líquido.

Cada 3 años

tenía lugar la descongelación

de los alquileres. Los contratos laborales

de 7 días

aumentaron un 98,5%

en una década.

“Temporalidad estructural”, lo llamaban.

Como si pudieras edificar tu vida

sobre una columna de agua.

Érase una vez

un mundo líquido.

Desde sus sólidas burbujas

el 1%

nos recordaba que las raíces pesan,

sus sirenas cantaban las bondades

de la piscina prometida:

¡sé libre! ¡emprende!

    El adjetivo latino uber, uberis

    significó copioso,

    abundante, fecundo,

    fértil.

Pero aunque al app-patrón

tu vida le resbala;

hey, 'rider'

suena tanto más cool

que 'proletario'...

La movida en los 80 nos había enseñado

que era de cutres militar

en cualquier sindicato.

Lo guay

era ser líquido:

ponerte hasta el culo,

follar

y que las olas borren sus nombres de tu almohada,

¡sé libre! ¡comparte tu casa!

¡sé libre! ¡cambia de co-working!

¡sé libre! Libre, tú; no tu tiempo.

Tu tiempo libre dedícalo a algo productivo,

mejora la fuerza de trabajo del 1%. El cansancio

es una enfermedad. Sólo existe el entusiasmo.

Be water, my friend.

¡Sé libre! ¿Te pesan esas sólidas cajas? Alquila tu trastero con Bluespace.

Bluespace, Clearblue, Clearblue, PP...

Porque este azul es azul como el mar ¡azul...!

No te cabe nada sólido en casa

porque no tienes casa,

pero ¡sé libre! ¡vete a vivir a Australia!

Estudia un máster con dinero a crédito y que rinda

en Alemania,

porque los vínculos largos son el tema perfecto

para emotivas campañas navideñas,

pero resecan

el 'progreso'.

Así que

acumula experiencias como quien achica agua

de una balsa de maderas separadas.

Acorta

tus raíces. No pises

la tierra, o descubrirás que es playa,

y no es sólo el ártico

que se deshiela, que también;

es que olvidan que ¡no tenemos branquias!

Las mareas son inevitables,

no así el sistema.

Primero, nos quitaron la tierra.

Después, nos quitaron el tiempo.

Y ahora, ahogadxs

de libertad de náufragxs,

destejen las redes

que han de salvarnos.

Mis amigxs: tierra.

Mi pareja: tierra.

Mi familia: tierra.

Mi trabajo: tierra.

Mi slamilia: tierra.

Respiramos

vínculos.

Sólo juntxs nos temen.

Cuidémonos lxs unxs a lxs otrxs

como nunca nos ha cuidado

el narrador de este cuento macabro;

seamos horma en su zapato de tormenta;

que llueva

tierra,

es hora de reconocernos

animales sociales y terrestres:

competir

un hábitat impuesto, no un gen de la especie.

Érase una vez

un mundo

        nuestro.

Mireia Calafell recita More de Marta Pessarrodona

Matí de llum

que no vas veure;

delit de l'arbre

que ja no senties.

(Escolto encara l'esgarrifor

del colpeig uniforme:

l'aire s'enduia l'amor,

el teu, per les roses.)

No vam dir cap poema

per tal de recordar-te;

ni gosàvem fumar:

la figura absent

segava qualsevol acte.

No m'ho crec ni ara:

conservo telèfons,

coses per mostrar-te

i em trobo portes tancades.

No s'obre cap finestra:

la manca de ressò, fa basarda.

In memoriam Marià Vancells

Mireia Calafell Comiat

 Alba Camarasa recita Nit trista de Sant Joan de Marta Pessarrodona

No vam saltar ni l'última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.

(¿Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
—aquest literari animalot
de color d'ala de mosca?)

Nit per no viure-la:
dolor adeu, adeu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Alba Camarasa Revetlla o L’endemà

Maria Cabrera recita Colom a una finestra de Barcelona Marta Pessarrodona

Tenia exactament els teus ulls.

Que volies dir-me ?

Maria Cabrera, ELS SABERS

conec la por dels teus ulls a l’alba. i l’espetec de les flames, el crepitar amagat dels boscos, la bogeria dels ocells obrint-se camins d’aire. érem tots dos una hipòtesi molt vaga, als llindars de la son, al vertigen del dubte i de la nit felina. ja no caminàvem: sèiem dalt d'una muntanya on havíem trescat, insaciables, pels senders costeruts de l’ànima. no reies, no em miraves: tenies els ulls clavats en les flames, als ulls dues flames que no trigarien a fer-me totes les rutes de la cendra per dintre: molt cruels i molt belles. i jo t’esperava, a la gatzoneta dalt d’un cim rocós ple d’esculls dificilíssims, tentinejant a un esglai de l’abisme: véns i em salves? véns i em saltes? conec els filons de la por dels teus versos, el triangle escalè dels teus gestos, l’animal arraulit als teus polsos, el retorn dissonant del teu gust quan m’allunyo, el sabor amargant de la taronja que em dónes. m’he après totes les albes, m’he après tots els sorolls quiets de la matinada: el bosc, l’ocell, les pedres, la fusta, les flames. i ara, quan del nostre caminar plegats en direccions sens dubte oposades no me’n queda sinó un grapat de pedretes dringuejant a les butxaques, un flascó de vidre buit i tota aquesta pols a les sabates; ara que ja em sé de memòria el rosari de la pena; ara que ja et saps de memòria les filigranes de la llenya a les soques; ara; ara ja m’he tornat gorga profunda, mort i passió, tres dies sense pa i deliris d’aigua: ara ja duc a dins del pit la nit sencera.

Capítol especial : Recital de poetes

Alçar les mans, aquestes, brutes
Recital de poetes dels setanta i d’ara

Part 1 : Maria Beneyto

Recital poètic comissariat per Sònia Moll i Heura Marçal amb les poetes Adriana Bertran, Alba Camarasa, Maria Cabrera i Mireia Calafell, que recitaran textos propis i de Maria Beneyto, Maria Mercè Marçal, Maria Cinta Montagut i Marta Pessarrodona, amb l’acompanyament musical al violoncel de Laura Sanz que interpretarà els Preludis de Sofia Gubaidúlina i les melodies d'Hildegarda de Bingen. 

Presa de so, muntatge : Coralie Martin

Gravat en octubre 2019

Posada en línia : Novembre 2019

Preludi 1

Maria Cabrera recita Recerca de Maria Beneyto

Caldria anar amb peus de neu, petits,

a saludar l’intacte de l’aurora.

A deixar-li la pau dels rams més tendres

caldria anar amb passos fets de flor.

 

(Després, derrocar arbres plens de nius

per a les creus de mort, per als incendis.

I remoure al fosc cec tristors pregones

esbrinant bé després què és un ocell.)

 

Caldria que a la set d’un cigne blanc

refrescàssem les tèbies alegries.

Caldria recercar els capolls tímids

per al gran desdejuni del matí.

 

(Després, tornar al fum. Desfer sorolls

per als infants que avui han de morir-se.

Després, girar-se a Déu i preguntar-li

per aqueixes angúnies innocents.)

 

Caldria anar, curant de no ser vent,

on les plomes voldrien formar ales.

Caldria anar al túnel de les brises

a cercar les maragdes envoltants.

 

(Després, alçar les mans, aquestes, brutes,

interrogant per què, per què. Clamant.

Després, cridar fins a quedar-se tous

deixant a Déu el buit. A ses paraules.)

(Poesia (1952-1993))  

 

Maria Cabrera L'estremiment de les dàlies

 

Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina: treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada. L’alè dels boscos de nit se’ns va posar al clatell, i vam donar el pit a la fosca. La distància entre els camins s’espesseïa de ganes de fugir encara una distància més lluny, i ja no ens hi vèiem: totes les distàncies corrent amb xisclets de boira baixa i ocells sense rumb, i tu i jo incapaços de fer-nos d’ordre i de fer-nos esbart i de fugir-nos també. Vam coure ferides a foc molt lent, i les vàrem llescar amb una ganiveta generosa, com qui talla un pa de xeixa: i ens les vam estendre pel tronc i les mans. Pel sexe també, però diferent: però mineral. La saba íntima del mot solitud va dreçar una alzina altiva, i vam seure a la falda de l’ombra que feia, que ens convidava a esperar. Un falciot amb el ventre ple d’ous secrets va venir a escalfar-se als nostres dits fets de branques, però ens va entendre la mirada carregada de vespre i això el va fer pondre: llavors vam covar durant mesos tres dubtes i un desig, com un mal atzar de les cartes. De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem, que no hi vam ser més, a dintre el nosaltres. Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer estremiment de les dàlies.

 

Maria Beneyto, Parets per a una casa nova 

Alba Camarasa, Nines russes

Adriana Bertran Anía recita Veu per a un fill nonat  de Maria Beneyto

Fill meu remot, el no nascut de mare, 
el no arrelat a aquesta carn de dona, 
mai no engendrat, presència no viscuda, 
jo et demane el silenci, jo no et cride...

He nascut massa vella. Vinc de l’ombra 
i ja et portava al si l’ànima meua 
quan la claror em va ferir els passos. 
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.

Quin núvol vares ésser en els muscles 
de la infantesa meua no esclatada! 
(Ara et pregunte des de lluny per ella: 
¿es va creuar amb tu, la vares veure?)

El nostre encontre —quan?— fon un misteri. 
Jo somiava els braços de carn teua 
com dues branques de dolçor pregona, 
o com dos istmes de la llum quallada.

Però també et sentia fet cadena 
al meu coll, fet d’amor que asfixiava. 
Et sentia avançar cap al meu viure 
interposat entre les veus dels altres...

I en mi romans, fet mur en l’invisible, 
tancant la meua porta a l’abraçada, 
gelós de l’home que podria dur-te 
des del teu fons, des del llimac a l’aire.

Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva! 
Què vols de mi, què dius que he de donar-te? 
Quina animàlia ets dins de ma vida 
devorant-me feréstec la tendresa?

Allunya’t ja de mi, fill de silenci, 
deixa’m ja sola, sense pes, crescuda. 
Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes, 
companya i aguardant-te, ma infantesa. 

Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.

 

Ariadna Bertran - cada 32 días

Cada treinta y dos días

mi cuerpo decide unilateralmente preparar una fiesta

de bienvenida

a unx invitadx que no ha venido nunca

y que, posiblemente, jamás venga.

 

Cada treinta y dos días,

sin aprender del pasado, sin ocurrírsele

consultarme a mí, su habitante, mi cuerpo

envía mensajeras con las invitaciones, 

llena la despensa, 

decora las paredes,

entra en un frenesí productivo

de quien sabe que hay una fiesta que se acerca

en que vendrá, vendrá, vendrá…

Como vienen invitadas a todas las otras fiestas: las flores

convirtiéndose en cerezas, la primavera

anticipando el verano, las ranas

croando como locas bajo la luna 

recién llena.

 

Cada treinta y dos días

en la fiesta se acerca la hora, y el éxtasis de amor

del silencio antes

de chillar: “¡sorpresa!”

ignora feliz el hecho de que

cada treinta y dos días

yo sigo sin querer invitadxs

que vivan en mí y luego salgan

de mí para entrar en la vida.

Madura la fruta de mi cuerpo y no viene

nadie a morderla

porque no quiero, porque yo seré mujer y fértil

de otra manera.

 

Cada treinta y dos días,

las invitadas se miran nerviosxas en ese silencio

ensordecedor de las fiestas 

en que la sorpresa es que lx invitadx de honor

llega tan tan tan tan tarde que quizá

nunca existió.

 

Cada treinta y dos días se pudre la fruta del cuenco

de mis caderas,

como se pudren los canapés en la nevera.

Las invitadas,

cansadas de esperar, revelan

su clara vocación de plañideras.

Hormonas despechadas arrancan las guirnaldas.

Se caen las paredes decoradas. Salen

como un río de lava entre mis piernas... Cuánto cansa

esperar trenes en una estación de bus.

Y el e-

            co

 

de la escoba al barrer el último confeti del suelo

cada treinta y dos días, hace que yo

maldiga esta ceguera de mi cuerpo;

maldiga esta fertilidad tan cara,

tan ingrata para quienes somos fértiles

de maneras no labradas por la tierra.

 

L’engany de Maria Beneyto per Mireia Calafell

 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                                                               la vida.

 

Mireia Calafell Dafne

Capítol 1 : A l’asfalt de la nit

Una nit d’estiu 2019, també es dorm al carrer...

Una creació de Coralie Martin

Presa de so, muntatge : Coralie Martin

Gravat en Juny 2019

Posada en línia : Octubre 2019

> Amb :

- Cristina Sanchez Arpal, Treballadora Social a la fundació Arrels

https://www.arrelsfundacio.org/es/

- Els voluntaris de Arrels

Mùsica : Hang Massive